Julián Camacho
El màster d’artteràpia va ser la línia, de dos anys, que marca un abans i un després. Ja fa uns anys que el vaig acabar i és per això que puc dir ara que l’experiència formativa no s’ha acabat. Com el nadó després de mamar que continua movent els llavis, assaborint i allargant aquest moment, el màster t’ofereix la possibilitat de continuar.
És un continuar diferent. Un camí que s’ha fet més ample, on les dificultats són clarament oportunitats per seguir creixent.
He de confessar que després de 30 i escaig anys treballant en l’àmbit de l’educació social, des que em vaig formar com artterapeuta, el meu treball professional ha fet un gir.
Sento que s’està ‘cuinant’, en el meu tarannà, una nova forma de fer. Els meus plantejaments educatius estan prenent una nova obertura constantment. Dos enquadraments, educador-artterapeuta, tan diferents i alhora tan propers.
La formació del màster m’ha permès veure el meu treball amb uns objectius que passegen pel mateix camí; ajudar a la persona, jove, nen,… a trobar les seves potencialitats, les seves capacitats. Potser es pot pensar i dir, acompanyar a cada persona a ser un mateix.
Anna Tort
Aquesta és una formació intensiva, intensa, integral; una formació que para mi ha significat un abans i un després. Una proposta de formació molt interessant i diferent para apassionats de la naturalesa humana. Un viatge que m’ha ensenyat a fer-me preguntes, a tenir curiositat, a no donar gens per fet. Ara entenc una mica més per què faig el treball que faig, el per què ho vull fer i una mica més de com fer-ho. Com investigar sobre la naturalesa humana? Doncs a través de la meva mateixa, per començar. Una formació per començar, obre camí.
Pere Parramon
Two roads diverged in a wood, and I— I took the one less traveled by, And that has made all the difference. Robert Frost, The Road not Taken (1916), fragment.
Sóc professor de Teoria de l’Art del Màster Integratiu en Arteterapia des del seu inici. Mirar enrere i mirar endavant em resulta un exercici similar, potser perquè des del curs 2006-2007 amb cada nova edició reprenc amb nous alumnes un camí que imagino groc i boscós, com el del poema de Frost.
I ús el verb “reprendre” perquè no es tracta de “tornar a començar” o d’agafar un altre camí. Si ben cada any apareixen dreceres diferents, marrades que constitueixen reptes i sorpreses on parar-se –un arbre especialment alt, una font ombrívola, un tou de molsa brillant–, el camí és, si fa no fa, el mateix. No tant pel punt de sortida o el d’arribada, per la velocitat o per la ruta, que varien perquè el bosc és gran i sempre per descobrir, sinó per les petjades. Una de les experiències personals i professionals més boniques que m’ha ofert formar part d’aquest màster és poder resseguir les panses altres anys, no només les meves, sinó també i sobretot les de la resta de companys i alumnes, petjades on de vegades torna a cabre el peu i de vegades no, algunes ben paral·leles i unes altres que van i vénen. Vivim i pensem amb pressa, però adonar-te que ja has passat per un lloc en bona companyia i que aquest és vell i nou alhora, i que trobes rastres que et van fer reflexionar i canviar… és un privilegi.
Clara Aulina Ros
El primer que em succeeix quan penso en la formació de Artteràpia és que m’apareix un somriure en els llavis acompanyada d’una sensació estranya a la panxa, podria explicar-ho amb alguna paraula? Potser sento certa nostàlgia de l’experiència viscuda al llarg de la formació. Podria explicar alguna cosa pròpia usant la paraula “integratiu” que apareix en el nom de la formació. El programa formatiu està concebut partint d’una forma concreta d’entendre la subjectivitat humana, això fa que si t’impliques, els dos anys de formació es converteixin en un temps viu, on des de l’experiència, des de fer, des del posar-te en joc, pots reobrir una mica d’allò personal sense ser-ne conscient d’això, i així, anar creant la pròpia forma de ser artterapeuta. La formació és un itinerari pensat perquè cada alumne pugui integrar el mètode apropiant-se’l. La teoria, la pràctica i allò personal es posen en joc en un marc protegit que sosté i que permet a l’alumne perdre’s per tornar-se a trobar ja des d’un altre lloc. Per acabar, algunes frases que jo em vaig endur i que m’acompanyen en el meu viure i en la meva professió: Cal poder perdre per fer alguna cosa nou. El propi treball terapèutic és essencial per poder estar a la disposició de l’altre. L’artteterapeuta no neix, es fa amb anys de pràctica, de teràpia personal, de supervisió i ètica professional.
Maria Canet
Sobre els dos anys de formació en el Màster Integratiu en Artteràpia de la Universitat de Girona…
Tanco els ulls i m’apareixen unes paraules: ”Traspassada per l’experiència“. Els torno a tancar i em retorna una imatge. Un cap de setmana de formació: divendres a la tarda comença l’aventura. Durant dos dies ens endinsem en un món diferent: complex, ric d’idees, de sensacions, de preguntes, i de conceptes, de silencis, de jocs, de poesia, de trobades i desacords, i de pèrdues i de creixement… També de bloqueigs , de coses que es desajusten per a poder obrir la possibilitat d’ajustar de nou, de diferent manera. No acabaria mai de posar paraules i sempre serien insuficients per explicar de què tracta aquesta formació.
Informació, molta informació, però sense empatxar-se de conceptes, teoria que va prenent forma a través de la pràctica, de l’experiència i sempre a través d’una mateixa, una mica de tu es posa en joc a cada minut. A cadascun li va arribant a la seva manera, a través d’un ritme propi, i és que d’això es tracta. El propi és el que pren una dimensió gairebé sagrada. I és que és així com ha de ser, no hi ha gens fet si no es fa des de la pròpia elaboració, i així, anar traçant un camí . De respecte a tu mateixa, als propis processos, de respecte a l’altre i als seus processos. Aquí comença el llarg viatge pel procés artterapèutic, que jo diria del propi viatge de la vida .
Ara, després de dos anys intensos de treball: tallers amb altres companyes (llaços estrets plens de picades d’ullet), del treball amb els professors i professores (professionals que acompanyen des del respecte) del treball a través de la teoria, del pensament, del contacte amb els materials, amb el fer, del contacte amb artistes, amb professionals poetes de la psicoanàlisi, del propi treball personal de teràpia, i de 300 hores de pràctiques intentant els primers passos com artterapeuta, alguna cosa canvia dins de tu. A mi, se m’obre una concepció diferent de l’humà, de la singularitat de cadascun, em parla també sobre la capacitat de somniar, d’entrar en aquest món de somni, d’imatges i de ressonàncies que reconforten i em parlen de la meva intimitat i m’animen a traçar el propi camí.
Gràcies.